Adéu a l’amor romàntic

Article originalment publicat a l'Aguaita
Per Assumpta Arasa Altimira

Començaré per dir que jo no crec en l’amor romàntic. De
fet, ni tan sols em reconec en el subjecte individual de l’època
moderna i contemporània. Potser jo em veig més com una persona que s’ha
construït gràcies a les altres. A mi m’agrada la tribu, la tribu
connectada o les comunes o comunitats. Com a persona busco la sororitat i
amb aquesta omplo la meva vida. Si tenim sort la nova era ens portarà a
relacions més horitzontals, feministes i on les emocions i el
reconeixement de l’altra seran la seva essència. Però com vivim l’amor
les descregudes de l’amor romàntic i de postal de Hollywood?

Per a mi és important entendre que, deixar entrar
l’altra persona en la nostra vida, ja és enamorar-nos. Perquè si sóc
capaç d’escoltar a l’altra, sense un judici preconcebut i sense una
comparació amb qui i què sóc jo, ja li dono el seu espai. No pot ser
l’altra només un espill de mi mateixa.  Només així entenc que la màgia
de l’amor amistat o l’amor sexual pot aparèixer. Per això, hi ha tot un
seguit de mites d’aquest amor “Prêt-à-porter” que ens han venut que no
m’agraden. Així, puc començar per anomenar el mite de la mitja taronja.
Què és això de que anem circulant pel món com una petita part d’un tot
que només s’omple si trobem l’altra? Aquí difereixo de les aportacions
fetes per Plató on ens explica que estem tallats per la mitat amb un fil
de crinera. Jo em sento complerta i, malgrat això, no estic sola. Les
amigues, amics, família, companys, són amb mi. Per això tinc clar, des
de fa temps, que, de la meva mitja taronja, n’han fet suc i me l’he
begut!

Tampoc m’empasso el tema de l’exclusivitat o que només
existeixi un amor pur, sexual, amb l’altre sexe, heterosexual,
heteropatriarcal i heteronormatiu. De fet, aquest punt està molt
relacionat amb creure en el matrimoni com a institució sagrada. Però què
és aquesta institució més enllà de la pròpia parella? Com s’ha
instaurat? Quan? Per què? I per a qui? El matrimoni des d’un principi es
crea per tal de tenir a la dona com una propietat, objectivada i
lligada al patriarca, ja que és ella la que ens procurarà la mà d’obra
barata a base de tenir fills. En l’actualitat això es tradueix a no
atrevir-nos a reclamar els nostres drets a l’empresa on treballem, ja
que ens podrien acomiadar i llavors qui pagarà els estudis dels fills i
filles, qui pagarà el pis?

S’ha de ser curosa i adonar-nos com d’influenciables i
manipulables som a través d’aquests estaments. No és cert que triem a
partir del lliure albir. L’amor, com quasi totes les coses que fem, està
mediatitzat per al cultura i per la gran “Mas Mèdia” o “el gran ull que
tot ho vigila”, altrament dit Internet. Aquí ens influencia la moda,
l’estètica i els cànons de bellesa. El preu que en paguem són greus
trastorns alimentaris i d’imatge. Esquenes tortes i peus malforjats.
 Perquè no és per això pel que es venen tants iogurts que ens aprimen,
dietes miraculoses que ens fan ressecar i esport a tort i dret?

A totes les xiquetes i alguns xiquets ens han venut les
històries de contes de fades. Prínceps blaus que venen a salvar
damisel·les que soles no poden fer res més que deixar-se salvar. I hem
de vigilar, i hem d’estar atentes al que expliquem perquè no és cert que
la bèstia es tornarà en bella a través d’aquest amor romàntic. No, la
bèstia serà un bèstia ens l’estimem o no. Pocs dies abans de què sigui
el Dia Internacional contra la violència vers les dones ens hem de
replantejar aquest model i ens hem de preguntar què passa quan aquesta
bèstia és el nostre marit que arriba borratxo a casa i ens apallissa?
També és culpa nostra? No hem sabut estimar-lo prou? La culpa és sempre
de la dona?

Un cop més arribarà Hollywood i ens vendrà el final de les pel·lícules que és sempre el mateix. Acaben just amb el convit de
noces, foto final i “the happy end”. Però mai, mai, mai, ens preguntem
què passarà al cap de 30 anys, amb una hipoteca impagable i la
universitats dels fills i filles. Si volem, de veritat, un final feliç
replantegem-nos totes i tots les nostres relacions humanes, d’amor,
amistat, treball, família, parella. Acabem amb aquest amor romàntic que
ens ha fet tant i tant de mal a nosaltres i tothom qui estimem.
Treballem plegades perquè “juntes farem nostra la nit”!